Abra-Salkantay Trekk

01032016

Diana a les 5 AM! Recollim maletes, deixem el que no necessitem en una mena de consigna del hostel i anem a la plaça de San Blas a buscar la van que ens furà a les portes del trekk. Allà hi és en Fredy i en Herbert, el que serà el nostre cuiner. Carreguem motxilles i material i comença l'aventura amb 3 hores de viatge on provem de descansar una mica. Afortunadament la Vane sembla que es troba millor. Jo en canvi sembla que li estic agafant el relleu. Em trobo fatal!
Arribem a Mollepata on esmorzem com reietons tot i l'apretada de preus al estar tan allunyats de la civilització. Tornem a la van i seguim el trajecte gairebé una horeta més.
Finalment arribem a una mena d'explanada on coneixem en Luís, el que serà el nostre arriero, amb 3 cavalls.

 Aquí ja si, motxilles a l'esquena i comencem a caminar.

Enfilem amunt mentre en Herbert i en Luis carreguen els cavalls amb tot el material de l'expedició. 

Al poc de haver començat a caminar ja no m'agrada l'actitud que te en Fredy. Sembla que tingui pressa i jo ja em trobo prou malament. Em comença a atabalar. El rotllo que porta aquest paio no em barrufa. 

Així que li dic que tiri milles. que ni esperi ni apreti.

Seguim pujant, molta alçada, flora variada i vistes espectaculars. 

Poc a poc l'engripada va envaint el meu cos i en poc més d'una hora em rebenta. 

 Em va pujant la febre i encara queden 5 hores més de pujada! Així que el ritme s'alenteix. 

Trobem els primers indicis d'esllavissades!

El trajecte tot i ser preciós no el puc gaudir. 

Poso l'automàtic al cervell. No penso. 

Només faig passets sota la mirada pacient de la Vane i en silenci.

 Finalment arribem al lloc d'acampada a Soraypampa (3800m) als peus dels pics Huanlay i Salkantay. 

Estic exhaust. El cos em tremola. 

Deixo la motxilla, entro a la tenda i em poso a dormir. La resta es queden amb en Herbert, Luis i Fredy menjant a la tenda menjador.

A l'hora de sopar em llevo. Ja no tremolo i puc parlar. Menjo alguna coseta i segueixo descansant. 

Demà toca la jornada més dura i no les tinc totes ni de bon tros! Demà toca fer el Abra-Salkantay (Abra significa pas). Un pas de muntanya de 4600 metres a unes 3 hores de camí i una baixada per un camí de roques i pedres de poc més de 5-6 hores. Afegim-hi el fang de les pluges i ja tenim un còctel de puta mare!

02032016

Ens llevem a les 5 del matí amb un te que ens porta en Luis a la tenda a mode de despertador. 

Recollim motxilles i anem a la tenda menjador a esmorzar. En Herbert a preparat uns pancakes extraordinaris amb dolç de llet. Xocolata calenta, pa mantega i melmelada.
Tot i trobar-me una mica millor segueixo amb una galipandria de nassos. Sembla que ara s'hi afegeix la Vero a la llista de baixes.

Ens posem a patejar. 

Tinc clar que si faig tota la pujada el meu cos petarà i encara queden dies de caminar. Per això tant la Vero com jo, lliguem uns cavalls per fer el darrer tram. Mentre aquests arriben des del campament amb gent ja petada, nosaltres seguim caminant. 

Al cap d'una estona el meu cap fa el primer avís. Som a uns 4100m-4200m. Queden 400m-500m de desnivell fins al pas. Decideixo parar i esperar el cavall. 

Vull seguir caminant i parar ara em salvarà la baixada de 5 horetes i els dies següents.

Així que la Vero i jo, quals janets anem tirant milles per un camí diferent al que segueixen l'Albert i la Vane. 

El cavall de la Vero és una mica rebel i la fa patir tota l'hora. A mi em fa molta gràcia però no goso riure perque te cara de trobar-se malament.

Pobres cavalls. M'hi baixo 3 cops. Pateixo i caminem una mica perque descansin. Els darrers metres, i cavall en ma, els faig caminant. Allà baix (no gaire lluny) la Vane i l'Albert es troben força be. L'Àlbert va de pujada amb el seu primer trekking i m'està sorprenent a bé. Ho fa de conya! (els que coneixem la seva faceta de muntanya ja sabem com es posa quan ha de caminar!).
Sembla que la gent andina creu que la muntanya es el refugi dels condemnats per déu. 
Entre vaques, toros i cavalls aquest cop si que gaudeixo del paisatge, dels landscapes andins.

En arribar al Abra-Salkantay no ens entretenim gaire. 

Aquí l'arribada de la Vane i Albert!

La Vero no fa bona cara i crec que es millor anar fent via sense apretar. Així que iniciem el descens poc a poc. Pas a pas entre pedregots i roques anem baixant el camí pronunciat i abrupte. 

Castiga força els genolls (i més tard comprovarem que els bessons també). Sense pressa i sense pausa recorrem ben bé 3 hores de caminada fins al campament on farem una primera parada per dinar. Només unpetit break de 5 minuts per beure aigua i menjar unes ametlles. 

En Fredy volia que esperèssim però la Vero i jo ho fem de una tirada (no ens perdrem pas!). Just quan arribem al campament l'Albert ens atrapa. Ha fet un 'Kilian'. Mitja hora més tard apareix la Vane amb en Fredy. Fa 10 minuts que plou a bots i barrals i ve tota molla i cansada.

Ens posem a menjar a les mans del gran Herbert (quin gran cuiner i millor persona!) mentre intercanviem les historietes de la caminada. Chupe calentona, arròs, cuixa de pollastre,patates hojaldre amb formatge i tomata.
I tornem-hi! 

Encara queden 3 hores i mitja de caminada dura i baixada infernal entre pedres i més pedres i com no de fang causat per la pluja. 

 Aquí tots anem petant. L'adrenalina de fer el Abra ja ha baixat en la Vane i l'Albert. 

La Vero va aguantant amb força dignitat i jo em trobo força bé tret dels genolls.

Finalment encarrilem el tram final!

Arribem a Collpampa (2800m). Desnivell positiu de 800 metres i negatiu de 1800 metres. Una burrada per uns aficionats com nosaltres! I en aquestes alçades!
Al final però, sempre tot reconforta.

Fem una neteja de peus i cos i tots quatre a descansar a la tenda fins l'hora de sopar. En Herbert ens lleva quan ho te tot llest. Sopa, lomo saltado, papas fritas, arròs i poca cosa més! Seguim tots petats així que seguim dormint. Demà toca encarar el tercer dia.

03032016

Ens llevem a les 6 del matí amb el te-ritual que ens porta en Luis. Ha plogut força per la nit. Fem motxilles i a esmorzar. Avui toca yuca arrebossada, ous durs i pa amb mantega i melmelada. La Vane encantada amb la combinació yuca i ou dur.

Avui segueixen les sorpreses. Sembla que es el darrer dia d'en Luis. Be, va ser ahir. Avui se'n torna a casa i se suposava que havia de venir amb nosaltres fins a Santa Teresa. Em pregunto que passarà ara amb les motxilles grosses i el material de l'expedició. No trigarem a esbrinar-ho. Li donem 50 soles de propina. No es un mal tipus però tampoc ha aportat gaire.
El camí que hem de seguir donades les pluges d'aquests dies es troba força malament. Hi ha hagut esllavissades i no estem per gaires mogudes. Així que agafem una van.

A mig camí ens hem de baixar per una corriment de terres fa que tot de fang i pedres ocupin la carretera. 

La Vero i Albert pateixen una mica perque podem veure com el camí es cau a trams cap avall al riu que va desbocat i ple d'aigua. Penso i recordo els himàlaies i tot i que el que veiem impressiona, allà era mes exagerat. Potser és inconsciència. La veritat es que en aquestes situacions procuro no donar-hi masses voltes perque si no quedaria parat sense fer res.
Arribem a un poblet on fem canvi de furgo. Estic ben sorprès. Aquí la gent es de la broma i riallera. Sembla que no hi cabem tots i alguna persona d'allà s'haurà de quedar... (per ordre del Fredy?...) No ens fa gens de gràcia i finalment ens encabim com podem. 
Al cap de mitja hora el conductor para. Davant ja no hi ha camí, tan sols el riu encabritat que s'ho enduu tot per davant!

I llavors... Sorpresa! Hem de carregar-ho tot! De senyorets no tenim res però això no ens tocava. 

Sigui com sigui si no ho fem nosaltres li tocarà a en Herbert i no ens dona la gana que en Fredy el carregui d'aquesta manera així que motxilla gran a l'esquena, la petita al pit i els sacs amb el material d'expedició al clatell!

Farem nosaltres de arrieros. Una burrada però amb bon humor! 

Morts i carregats fins les celles ben be una hora de camí. Ara pel mig de la selva baixa per salvar el tros de carretera que les pluges s'han endut.

Ara per la carretera que continua més enllà sota un sol bestial i altre cop per la selva baixa vorejant el riu.

Finalment arribem rebentats a Santa Teresa (1500m) però no s'hi pot accedir perque el riu s'ha endut per davant el pont d'accés. Hi ha un munt d'operaris mirant de reconduir el riu i muntar un pont nou. Per salvar l'accés han muntat una mena de tirolina de càrrega per travessar el riu que grinyola per tot arreu. 'De perdidos al rio!' que diuen. Continuem amb el bon humor i partint-nos de riure amb el seguit de situacions que s'han anat allargant els darrers dies (i també recordant-nos de la mare d'algun personatge).
Travessem a l'altre banda i ens instal·lem a una mena de càmping on estem sols i a uns 10-15min del centre del poble.

Toca beure birres. Cusquenyes de litre ben fresquetes mentre esperem el dinar d'en Herbert al que també convidem a beure. Per dinar verduretes i sopa, carn amb salseta, pasta i ous durs.

En acabat, i amb ganes de perdre de vista al poca-solta d'en Fredy (que sembla li molesta la nostra amabilitat amb el 'seu servent' Herbert) decidim marxar a buscar els banys termals de Cocalmayo. En colectivo (bus) des del poble s'hi arriba en poc més de 20 minuts. Nosaltres des de les afores per l'altre extrem del poble en una horeta. 

El lloc es ben guapo. Al costat del riu Vilkanota i envoltat per la muntanya trobem les tres 'piscines' termals. 

Tot el conjunt tallat en roca a mode inca amb canaleres d'aigua a mode de dutxa potent que relaxa qualsevol cos molgut. Ens hi estem una bona estona i acabem a la terrassa del bareto tot fent unes partides al UNO. 

Quan s'amaga el sol decidim tornar. Aquest cop amb una van/taxi conductor de la qual molt amablement ens porta fins la porta del càmping. Allà en Herbert ja té a punt el sopar. Chupe calentó, polllastre arrebossat (una milanesa a base d'ou), patates i arròs saltejat tipus tres delícies. Bonissim! 
Tot Seguit a la piltra!

04032016

Avui diana a les 6.30AM. El te de rigor a mans d'en Herbert, motxilles fetes i a esmorzar. 

Aquesta nit ha plogut amb força i encara ara plou amb ganes. En Herbert ens ha preparat un pastís en una olla! Jo al·lucino amb aquest home. Es un catacrack! 

Ens despedim d'ell ja que nosaltres enllacem amb la ruta que ens durà des de Hidroeléctrica (Santa Teresa) a Aguas Calientes (Machu Picchu poble) i ell torna amb la dona i 6 fills a la seva granja de alpaques i cuys a un poblet al nord de Cusco a 4200 metres. Li donem 100 soles de propina més que merescudes.

Travessem de nou el riu pujats a la cistella de la tirolina. Una cua tremenda! Altres grups ja tenen la van esperant a l'altre cantó. Nosaltres hem de buscar-nos la vida una vegada més. Per continuar amb la festa de dies passats ens diuen que amb les fortes pluges de la nit passada hi ha hagut noves esllavissades. Trobem una van que ens porta pocs quilòmetres enllà ja que ens trobem amb un riu de fang i roques de mitja muntanya caiguda un parell d'hores abans. 

Som els primers a arribar i passar. Els que estan allà ens apreten a passar ràpid perque no les tenen totes a que allò segueixi caient. Això es de pel·lícula! De moment tot i les mogudes hem anat salvant-ho. 

Comencen a passar la Vero i Albert i la Vero trepitja en fals i fins els genolls de fang. L'Albert darrera. La Vane i jo correm millor sort. 

A l'altre banda hi ha tot de cotxes que s'han quedat aïllats i un d'ells ens porta fins a l'entrada de Hidroeléctrica que es final/principì de línia del tren que passa pel Aguas Calientes. Allà fem paradeta al checkpoint per registrar la entrada. Allà ens diuen que finalment tanquen el trekking que acabem de fer, per tres mesos si no entenc malament, per arreglar totes les carreteres desaparegudes, ponts derruïts i esllavissades vàries. Es podrà pujar al Abra-Salkantay però s'haurà de tornar pel mateix camí. 

Encara tenim el cos molgut d'aquest dies i els bessons carregats del trekk. Carregats amb les dues motxilles iniciem el tram final seguint les vies del tren. 

Paisatge selvàtic. Molt xulo i entretingut! 

El que haurien de ser 3 hores de caminada fins a Aguas Calientes es converteixen en prop de 5 hores. 

Molt de sol també. Ple de plataners, arbres de palta (alvocats), plantes de cafè, plantes al·lucinògenes, arbres de cauxo, riu, insectes, aus, papallones xulíssimes, restes inques al bell mig de la selva.

El tren que passa ben arran. 

Tot un espectacle i força concorregut!

Finalment arribem a Aguas Calientes, anomenat Machu Piccu poble perque es des d'aquí des de on es fan les sortides a les runes del Machu Picchu (també anomenat Mapi).

L´hostal el tenim creuant tot el poble (que fa pujada). 
En arribar, i amb la paciència minvada del tot, li cantem les quaranta a en Fredy. Tot el que hem anat callant aquest dies de trekking surt per les nostres boques sense fre. Mirem de fer-li entendre el perquè de la seva mala gestió. Ell només entén que volem pagar menys. Res d'això, som gent de paraula (i potser una mica imbècils perque no mereix que li paguin) i pagarem. Però també li deixem clar que no tindrà bones crítiques al Trip Advisor.
Ens cardem una bona dutxa i marxem a menjar alguna coseta. Estem tan i tan esgotats que a quarts de set ja som al llit dormint. 
Demà darrer dia de visita al Machu Picchu i la pujada al Huayna Picchu (que es el que més il·lusió em fa!).